La pólvora i el seu ús. Els molins polvorers a Banyoles

Degut a la facilitat de tenir aigua, la vila de Banyoles va tenir accès a la indústria i, en particular, a la que estava lligada a la presència de molins moguts per la força de la pròpia aigua. Així des de ben antic va disposar de diversos tipus de molins, ja fossin de moldre gra o fariners, com bataners, d'afinar cànem, de retòrcer fil, paperers o de pólvora, així com de una farga d'aram. En quant als molins de pólvora, al document de la Concòrdia sobre les Aigües de l'Estany, se'n destaquen quatre al 1685. Però ja feia segles que es coneixia aquest material, la pólvora.

Trobem escrit que fou descoberta pels xinesos entre els segles VI i X, es va utilitzar per primer cop amb finalitats militars cap a finals del mateix segle X. Possiblement abans encara no s’havia descobert aquesta aplicació bèl·lica i només s'emprava per fer soroll, quan explotava, o en algun tipus de foc artificial. Al llibre Wu ching tsung, de l’any 1044, es troba descrita la fórmula més antiga que es coneix per fabricar coets amb canyes de bambú. Com en molts altres invents, potser va ser una qüestió de serendipitat la que va propiciar la seva descoberta, és a dir, la pura casualitat.

A Europa, al segle XIII, apareix la primera documentació que en parla. Així, Roger Bacon (1214-1294) la descriu en el llibre Opus Maius, a l'apartat dedicat a les ciències experimentals, en el qual parla del procés d’obtenció i purificació del salnitre (el component principal de la pólvora), com si ell en fos l'inventor, tot i que segurament en va obtenir la fórmula de les traduccions llatines de llibres en àrab. Altres atribueixen l'invent a l’alemany Berchtold Schwart, encara que potser només en va perfeccionar l’aplicació a l’armament de foc, l’any 1378. De totes maneres hi ha documents que descriuen dos fets bèl·lics, dels anys 1331 i 1342, entre musulmans i cristians a Alacant i Algesires on van utilitzar, amb tota probabilitat, armament de pólvora¹.

No se sap amb certesa si el coneixement de la pólvora va arribar a Europa per via dels àrabs o si va venir per contactes directes amb els xinesos mitjançant el rei Jaume I. Aquest, en el Llibre dels Fets parla d'una ambaixada enviada al Gran Kha amb Jacme Alaric, quan de tornada a la cort amb dos ambaixadors mongols, el 1269, i rebuts a Perpinyà. No podria ser que mitjançat aquests dos tàrtars hagués arribat informació de com preparar la pólvora a Catalunya? De fet, la substància fonamental per produir-la és el salnitre, el nitrat de potassi, i a les nostres terres n'hi ha amb escreix a les coves del Salnitre, a Collbató, en el massís de Montserrat, que han estat explotades des de fa segles i conegudes per l'home des del neocè. En concret, tenim coneixement que ja a partir del segle XIII s’aprofitava el salnitre de les coves del Ratpenat, de Collbató. 

Capitells del monestir de Ripoll, en què hi ha representats dos xinesos. Es troba documentat que foren precisament els xinesos els qui descobriren la pólvora entre els segles VI i X

Llegint la crònica sarraïna Kitab Ta'rih Mayurqa, escrita per Ibn'Amira Al-Mahzumi, que va presenciar els fets, trobarem la descripció de l'enderrocament del mur per on va entrar l'armada catalana a la ciutat de Mallorca (1229). El text diu: «Després ordenà calar foc al fustam que hi havia davall la murada i en aquell mateix instant aparegué el senyal vertader de la seva existència i, de l'interior de la terra, brostà volant el llampec, i tot el que estava entorn seu s'obscurí amb gran lluentor. Al punt, la murada va caure i juntament amb tres de les torres, i es llançaren els rüm (cristians) al combat, i els seus soldats, com ones esveradores, avançaven». Sembla que descriu una explosió en tota regla, amb la llum i les restes enfosquides que deixa ², encara que les dates siguin prèvies a la trobada de Perpinyà.

El primer element necessari per preparar la pólvora és el salnitre, el segon és el sofre -que s'obté de zones volcàniques, com la Garrotxa i Sicília (aquesta també en mans catalanes)- i finalment el tercer és el carbó vegetal, molt més fàcil d'obtenir. Cal dir que a Múrcia també existien unes mines de salnitre, però en aquell temps estaven en mans del rei musulmà de Granada. A banda dels tres element bàsics, en aquells temps, també teníem bons alquimistes, com Ramon Llull (1212-1316) i Arnau de Vilanova (1240-1311). Teníem, doncs, tots els components necessaris per poder pensar que el primer indret d'Europa on es va produir pólvora va ser el nostre país, Catalunya.

La preparació de la pólvora és molt característica de cada artesà, de la seva experiència, de la finalitat a la qual es vulgui destinar -ja sigui per disparar un fusell o per fer esclatar una mina- i de les qualitats dels seus ingredients. Normalment, la fórmula consisteix a barrejar nou parts de salnitre, una i mitja de sofre i dues de carbó, amb preferència el de salze. Després ja entra en joc l'experiència i la cura del preparador per tal d'aconseguir la major perfecció possible, fins i tot en la seva mòlta, per obtenir una o altra grandària de gra, ja que la finor és un valor molt important.

El procediment d'elaboració consistia a barrejar els tres components en un morter i batre'ls amb una mà de morter. S'humitejava la pols amb aigua o amb vinagre i la durada de l'operació de batre (que podia durar fins a sis hores) era a gust del polvorista o mestre polvorer. Més endavant, cap al segle XVII, van aparèixer els primers molins de pólvora. Llavors, el mètode va variar una mica: primer sobre una solució de salnitre s'anava tirant el sofre i el carbó barrejats, després s'escalfava per evaporar l'aigua i posteriorment es portava a les moles del molí ³.

Aparell per mesurar la força explosiva de la pólvora de

manufactura catalana, del Museu Etnogràfic de Ripoll

(s. XVIII)

Per mesurar la força explosiva d'una pólvora es feia servir un enginyós aparell, «una especie de pistola de pedernal que en vez de cañón tenía un pequeño recipiente vertical destinado a contener la pólvora a probar. Dicho recipiente iba provisto de una tapa movible acoplada a una rueda dentada y graduada que un muelle mantenia apretada, cerrando su boca. Al efectuar el disparo explotaba la pólvora del recipiente obligando a levantar la tapa, y según su fuerza la rueda dentada recorría mas o menos dientes graduados», tal com descriu el mateix Eudald Graells.

A partir del segle XVI, el consum de pólvora a les guerres va augmentar. Cada tret de canó podia consumir 2 kg de pólvora ⁴. El 1635 es pagava a 17 lliures el quintar, o sia 41 kg dels actuals. A causa d’aquesta nova situació se’n va haver d’industrialitzar la producció i van començar a aparèixer els primers molins polvorers.

Dibuix del molins que hi havia en funcionament l'any 1779, entre els quals se'n troben alguns que havien funcionat antigament com a polvorers.

Còpia del plànol original de Mn. Lluís G. Constans.

L'abat Antoni de Cartellà, antic monjo almoiner de Ripoll i rector del col·legi benedictí de Lleida abans de venir al monestir de Banyoles, va morir l'any 1622 mentre estava al llit, perquè li van posar una càrrega de pólvora al pis de sota i la van fer explotar, tal com relata en Xavier Montsalvatje en el llibre Monasterios de la Diócesis Gerundense, de 1904: «Murió el día 24 de Abril del año 1622, de una manera trágica, pues los monjes Fr. Jerónimo Cerrauta, capiscol, y los hermanos Fr. Luis Descall, sacristán, y Fr. Pedro Antonio Descall, enfermero, colocaron un barril de pólvora debajo de la habitación en que dormía el mencionado Abad, la que volaron, muriendo éste entre sus escombros.» Probablement, en aquell any ja existia un molí polvorer a Banyoles, que el controlava el monestir, des d'on es va agafar la pólvora utilitzada per a aquesta ocasió. Més endavant, en el document de la Concòrdia sobre les Aigües de l'Estany del 3 de juny de 1685 ja s'anomenen quatre diferents molins polvorers a la nostra vila d'un total de dinou molins esmentats en els censos i usos sobre les aigües dels recs: «[...] Situat en lo rech de la Riera Vella [...] situat en dit Rech devant del qual dit (Guillem) Buada ne posseheix altre de polvorer axi be en dit Rech lo Moli polvorer den Verdaguer de Sant Gregori situat en dit Rech, lo moli polvorer den Narcis Cabanellas situat en lo mateix Rech [...] i en lo Rech Major [...] altre Moli Polvorer que buy posseheix Llorens Ferrer que antes fou Pera Seca [...]». A finals del segle XVIII ja no quedava cap molí polvorer en funcionament, segons consta en un informe redactat per l'Ajuntament de Banyoles el 15 d'agost de 1777 ⁵. Llavors, un cop passat el moment puntual del negoci, els molins van tornar a ser de nou fariners.

De totes maneres, el consum de pólvora a Banyoles es va seguir produint, i no sempre per motius bèl·lics, ja que hi ha havia un altre gran consumidor d'aquest producte: els focs artificials.

____________________________________________________________________________________

1 PÉREZ MEDINA, T. Història i tecnologia del molí de la pólvora. Petreraldia.com

2 Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Memòria Històrica. Catalunya Medieval. www.histocat.cat

3 GRAELLS, Eudald. «La Fàbrica de la Pólvora de Ripoll». Revista de Girona, núm. 22 (1963)

4 GÜELL, Manel. «Notes sobre la pólvora a Catalunya». A Carn¡ - Publicació electrònica d'Història Militar Catalana. Any 5 II època setembre 2010, pàg. 6

5 - ABELLAN, J. A. «Banyoles i els molins de pólvora». Les Garrotxes, núm. 3 (abril de 2009)

Article publicat a la Revista El Pla de l'Estany, editada pel Consell Comarcal, al seu nº 72 del novembre 2012

Júpiter

Tothom ha vist el planeta Júpiter al cel de nit, potser sense saber-ho, doncs és un dels punts, amb el planeta Venus que més brilla a les nits, però aquest sempre es veu més a la sortida o a la posta del Sol, doncs al ser un planeta interior, o sigui entre la Terra i el Sol, sempre es troba a prop d'ell, a poca distància, real i en el propi cel. Per contra Júpiter, segons en quin punt de l'òrbita es trobi es pot veure tranquil·lament a mitja nit, o sigui, ben lluny del Sol.

Júpiter té el 90% de la massa de tots els planetes del Sistema Solar, sense comptar el Sol. Gràcies a això atreu molts dels cossos que vaguen pel cel i els captura, fent-los caure a la seva superfície. D'alguna forma això a contribuït a evitar que aquests cometes o asteroides xoquessin contra la Terra i ens canviessin la vida. En volum és 1.300 cops més gran que la Terra i més gran que tota la resta de planetes junts. Si tingués deu vegades més massa hagués sigut una estrella.

Comparativa real de mides

entre Júpiter i la Terra

Aquesta és la seva primera característica, la grandària. La segona seria que posseeix quatre satèl·lits que són visibles per nosaltres amb uns petits prismàtics. Són els quatre que va veure per primer cop en Galileu al 1610 des de Pisa, són Ganímedes, Calisto, Io i Europa i, sent el primer més gran que el propi planeta Mercuri. En total se li han reconegut una seixantena de satèl·lits donant-li voltes, encara que alguns siguin realment petits.

Altre fet destacable és que dóna una volta sobre sí mateix en 10 hores, el que seria el dia jovià. Per cert, el seu nom prové del principal déu romà i també ha donat nom al dia de la setmana que diem dijous, com altres planetes a altres dies. 

En l'ordre dels planetes situats al voltant del Sol, es troba en el cinquè lloc. Curiosament, entre Mart i ell, es troba el cinturó d'asteroides, lloc on segurament es va intentar formar un altre planeta però la força gravitatòria del propi Júpiter el va esmicolar abans de deixar-lo créixer, deixant soltes les roques que l'havien de formar.

Observat amb un bon telescopi se li poden apreciar dues franges equatorials, la nord i la sud, que són corrents de vent a velocitats de l'ordre dels 300 km/h. També destaca l'anomenada Gran Taca Vermella que és una gran tempesta amb vents superiors als 400 km/h que es manté estable sobre la seva superfície. Aquesta taca té una mida equivalent al diàmetre de dues Terres.

Es considerat un planeta gasós, amb una atmosfera gasosa d'hidrogen i heli (90/10), tòxica per a nosaltres, amb un sòl d'hidrogen líquid i, se suposa, que amb una petita part interna rocallosa, de ferro i silicats.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 156 del desembre 2012