La xocolata a Banyoles entre els segles XVIII-XX (I)

Entre 1796 i 1860

Segons en Josep Blanch⁽¹⁾, semblaria que el 1796 es va obrir per part d'Antoni Torrent Ramis, nascut el 12 de març de1742 a Banyoles, en el paratge de ca n'Hort un obrador que comercialitzaria el seu producte sota el nom de Xocolata Torrent. Aquest fet no ha estat possible confirmar-lo documentalment amb els hereus de la pròpia família Torrent.

De totes formes la primera referència documental trobada que esmenta la paraula xocolata en l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany no apareix fins l'any 1844 en “Lista de los sugetos matriculados en el comercio de la Villa de Bañolas” on surt la referència de “Pedro Soler - una drogueria con piedra de chocolate y no hace más de medio jornal” on afegeix que paga 100 reales de vellón com impost. En aquell temps Banyoles tenia “poco más de 2.000 almas”. 

Impostos de l'any 1844

En el mateix any surten citats altres persones com posseïdors d'una “Drogueria de tercera clase”i cinc d'ells com propietaris d'una pedra de xocolata, s'entén que una pedra vol dir molí per a fer xocolata. Aquestos eren en Pedro Soler, Gerónimo Torrent, Juan Corominas, Salvador Casanovas i Tomás Serra.

En els impostos del 1845 en Pedro Soler és l'únic que surt amb l'epígraf de “chocolatero” encara que sota el de “Adrogueria con piedra” surten les cinc persones esmentades a dalt més en Narciso Teixidor, pagant com impostos entre 36 i 42 reals.

Posseïdors d'una "Drogueria de tercera clase"

Al 1846 en Pedro Lloret Cos era xocolater al carrer Quatre Cases, segons ens comunica personalment en Josep Grabuleda, arxiver de l'AHCPE. Posteriorment, al 1848, surten vuit confiters a Banyoles, però només en Pedro Soler consta que tingui “una piedra tahona de chocolate”. Curiosament en un llista de aumento de contribucions de l'1 de juny del mateix any i, només aquest any, consta en Pedro Hort com “jornalero chocolatero”, no sabent si és que compaginava els dos oficis o si feia jornades en alguna drogueria on feien xocolata.

Al mateix 1848 en “Aumento de la suscripción de matrícula industrial y de Comercio” surten que paguen impostos per tenir “un molino de chocolate a mano”, Teresa Torrent, el que indica que el seu marit Geroni Torrent Ullastre ja ha mort (+27/6/1848), Tomás Serra, Juan Corominas, Vicente Carreras, Tomás Teixidor i Salvador Masgrau.

Impostos de l'any 1848

A l'any següent s'especifica que tots ells i en Soler, tenen “molinos tahonas de chocolate movidas a mano” i els que més paguen per impostos són na Torrent, en Masgrau, Teixidor i Corominas, sent la vídua Torrent qui paga els impostos més elevats segons les quotes assenyalades pels perits classificadors del col·legi o gremi, 139,26 reales de vellón. Al 1850 es poden veure les ubicacions de dites persones: Teresa Torrent al carrer Escrivanies 32, Pedro Soler a Sant Martirià, Tomás Serra a la plaça de la Font i els darrers quatre es troben a la plaça Major, en total set persones al voltant del món de la xocolata a Banyoles.

Poc després, al 1852, ja són 11 els confiters domiciliats a Banyoles. Tots ells podien fer xocolata. Al 1855 apareix el nom d'Antoni Torrent com confiter, que correspon a Antoni Torrent Marca, nat el 4 d'abril de 1830, fill de Geroni i Teresa Marca. Aquesta Teresa paga també impostos per “dos prensas de rincón de aceite”, que es podrien trobar situades al carrer Escrivanies on surten esmentades al 1843 en el “Subsidio de comercio” que es feia per carrers, no per oficis.

 

Una mica d'història

La xocolata és un fruit de l'arbust del cacau (Theobroma cacao), el qual prové de sud i centreamericà i que arriba a una mida d'entre 2 i 3 metres Era una beguda típica d'aquella zona quan en Cristòfol Colon hi va arribar i entre els indis el seu ús era com el d'una moneda. De fet restes trobades a Hondures demostren que l'any 1.100 aC ja es consumia xocolata per les restes de teobromina detectada en atuells d'aquell temps i potser fins i tot al 1.500 aC. Però no va ser fins al 1520 que Hernán Cortés la va fer arribar oficialment al Rei Carles V.

La seva flor i, posteriorment el fruit, surten directament sobre la tija de l'arbre, són inflorescències. És un fruit semblant a una pilota de rugbi petita, entre 10 i 30 cm de llargada, i al seu interior protegit per la polpa hi ha unes 30-40 llavors de fort gust amargant i amb molt de greix, mantega de cacau. Aquestes llavors són d'una forma ovoide i tenen entre 2-3 cm de llarg per 1-2 d'ample. A causa de la seva amargor cap animal se les menja.

Arbust del cacau

Cal tenir present que la teobromina és un alcaloide de la família de la cafeïna i la teïna i es troba en una proporció entre l'1 i el 3% en les faves del cacau, de la mateixa manera que els altres es troben al cafè i al té.

El primer que cal fer, en origen, és obrir el fruit i separar la polpa de les granes per iniciar el procés de fermentació controlada per desenvolupar gustos i sabors i després cal ben assecar-ho per poder-lo ensacar les granes i enviar-les als països consumidors, vigilant que no tornin a agafar humitat.

Un cop arriben al fabricant el que ha de fer aquest és netejar-les d'impureses i torrar-les, tal com es fa amb el cafè, per desenvolupar al màxim els seus típics aromes. El procés de torrefacció és una operació senzilla en la qual en un tambor rotatori es van torrant lentament les faves entre 110 i 140ºC. Un cop assolit el nivell de torrat adient es refreden passen per un molí per tal de trencar-les i obtenir una mida homogènia, i sense clofolla.

Aquestos són els molins que posseïen els confiters i fabricants de xocolata de Banyoles. Així, fent aquesta operació en calent i, antigament a mà, el cacau s'amolla i allibera el greix que conté, la mantega de cacau i es pot separar per barrejar-la després al gust del fabricant. Un cop obtingut el licor de cacau aquest entra a la mescladora on es barreja amb els altres component que s'afegeixen, com poden ser sucre, lecitina o vainilla. Posteriorment passen a la refinadora, una màquina consistent en tres cilindres que acaben de trencar les partícules que formaran la xocolata per tal d'aconseguir que no es notin a la boca.

Un cop acabat aquest pas el líquid entrava a les taules emplenadores on estaven els motllos que donaven la forma final a les rajoles de xocolata i es deixaven refredar i s'acabaven embolicant després de desemmotllar per poder expedir.

En quan a la xocolata blanca el seu únic component és la mantega de cacau amb sucre i mantega. Altres usos són en cosmètica i com excipient en els supositoris.

Amb la revolució industrial es va implantar la mecanització dels processos de fabricació de la xocolata: la màquina de vapor per moldre el grans (1789), la premsa hidràulica  per a extreure el greix (1815-1825), van permetre fer un pas endavant en el seu consum i que es pogués arribar a consumir en forma sòlida. A principis del segle XX es va començar a comercialitzar sota altres aspectes, com bombons i pralinés. 

1– J. Blanch i Coll, Revista de Banyoles, nº 671, octubre 1986, p.59 

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 957 del juliol 2013

Les 4 forces de l'Univers

En l'univers en què vivim existeixen quatre forces que fan que la matèria es mantingui unida. Si faltés qualsevol d'elles el nostre univers seria diferent, segurament no existiria ni vida, ni estrelles, ni res, potser no s'hauria ni format.

De les quatre forces, dues són ben conegudes, la força de la gravetat i la electromagnètica. Les altres dues pertanyen al món dels àtoms i estan relacionades amb la força nuclear forta, que és la necessària per a mantenir tots els protons, amb càrrega elèctrica positiva, cohesionats dintre del propi nucli de l'àtom sense repel·lir-se i l'altre és la força nuclear feble que està lligada a la desintegració del nucli. O sigui que ambdues treballen en distàncies podríem dir que atòmiques i no les podem apreciar amb els nostres sentits.

De les altres dues, les que podem percebre, la gravetat és la que ens manté lligats al sòl del nostre planeta, sinó la tinguéssim sortiríem volant com papallones, en lloc d'estar tocant el terra. Tampoc tindríem atmosfera i no podríem respirar. Però tampoc s'hauria format ni el sistema Solar, ni les galàxies, doncs els hi faltaria aquesta força atractiva que les conforma.

Si la força de gravetat és important, la força electromagnètica (FEM) ho és encara més, doncs és la que permet l'existència de la matèria i que aquesta formi compostos complexes, ja sigui cèl·lules, proteïnes, aigua, qualsevol cosa formada per àtoms, o sigui tot.

Encara que en un àtom més del 99,9% és espai buit, doncs al centre està el nucli amb la seva càrrega positiva i orbitant pel seu costat, a molta distància, en proporció a la seva mida, tots els electrons que li pertoquen, aquest espai no es pot penetrar. La pròpia FEM no permet que aquest espai s'ocupi, amb la seva pròpia força de camp ho impedeix. Encara que les nostres mans estiguin plenes d'àtoms amb un 99,9% de buidor, la FEM no permet que una ma ocupi l'espai de l'altra o que es pugui travessar. Existeix el rebuig del camp electromagnètic que ho impedeix. Pel mateix efecte encara que ens llencem contra una paret, sent tan nosaltres com la paret el 99,9% d'espai buit, no la podríem travessar, ens estamparíem contra ella si ho intentéssim.

Si féssim una proporció entre l'energia de cada força resulta que la més potent és la força nuclear forta, després la electromagnètica amb un factor de 100, en tercer lloc la força nuclear feble a un factor de 1000 respecte de la primera. En darrer lloc es troba la força de gravetat a una distància de 10 seguit de 39 zeros, comparativament menyspreable, però l'única que actua a grans distàncies.

De totes formes recordem que la vida existeix principalment per la força electromagnètica, la que actua al nostre nivell de distàncies, els metres.

 

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 163 del juny 2013