Els noms de les constel·lacions

Es defineix una constel·lació com el conjunt d'estrelles que sense tenir cap relació entre sí, formen un dibuix imaginari en la volta celeste que ens serveix com recordatori de la seva posició i del seu nom. Antigament era molt important reconèixer les estrelles doncs al no existir rellotges, la gent del camp sabia quan havia de plantar en funció de la posició dels estels. En els cas dels egipcis sabien que quan sortia Sirius prop d'Orió per l'est estava a punt d'arribar la crescuda del riu Nil.

Ja els mesopotamis miraven el cel de nit, però van ser els egipcis, en particular Ptolemeu qui amb el seu recull del coneixement de la ciència del seu temps, s.I d.c., en el llibre Sintaxi Matemàtica, anomenat després pels àrabs Almagest va nomenar per primer cop les estrelles. En aquest llibre va identificar 1028 estrelles agrupades en 48 constel·lacions.

Tot sembla que les del Lleó, Toro i Escorpí ja eren utilitzades pels mesopotamis fa 6.000 anys per motius religiosos, encara que potser no tenien els mateixos noms. En paral·lel als grecs, a la Xina i l'Índia es va desenvolupar una altra astronomia, però que no ens ha arribat fins a nosaltres, que va ser la grega traduïda pels àrabs.

En l'actualitat el nombre de constel·lacions reconegudes per la Unió Astronòmica Internacional és de 88. Lògicament les 40 darreres van ser afegides a partir del segle XVII, quan els mariners occidentals van començar a navegar els mars de l'hemisferi sud i es van trobar que hi havia altres agrupacions d'estrelles que eren del tot desconegudes. Així astrònoms com Brahe (1), Bayer (12), Plancius (4), Hevelius (7) i Lacaille (17) fan crear nous noms moderns per a les noves constel·lacions. Si mireu en un mapa celeste veureu que el nom de les constel·lacions australs corresponen tots a objectes moderns que el grecs no tenien.

Les més grans són les de la Hidra, la Verge i l'Óssa Major que ocupen un 3% cadascuna. Les més petites són la Creu del Sud, el Cavallet i la Sageta amb un 0,2% de la volta celeste.

El posar noms a les constel·lacions era només una regla mnemotècnica sense que impliqués cap relació entre les pròpies estrelles que es poden trobar molt lluny físicament una d'altra, cosa que notaríem si les poguessis veure des d'un punt de vista lateral.

Alguns cops s'utilitzen asterismes per ajuntar estrelles i recordar-les, però no són constel·lacions reconegudes, sinó simples agrupacions d'estrelles més brillants del cel que formen alguna figura però que poden pertànyer a més d'una constel·lació. Aquest seria el cas del triangle d'estiu que agafa les tres estrelles més brillants de Cigne, Lira i Àguila, el cassó, la part més visible de l'Óssa Major o el quadrat de Pegàs que agafa una part d'Andròmeda.

Ara espereu tenir una nit clara i sortiu a practicar. A veure quantes en reconeixeu. Ànim.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 172 de l'abril 2014