Prop del Borró, dins del
terme d'Argelaguer, es troben dos forns de calç, quasi bessons, de
mides poc habituals
Els forns són llocs tancats,
normalment cilíndrics, que es sotmeten a altes temperatures per
l'acció d'algun tipus de combustió, amb diverses obertures per
carregar i descarregar els productes de la combustió i el material
que es vol coure. Els de calç es construïen normalment a l'aire
lliure en zones amb desnivells. Així es podia aprofitar una bona
part del terreny per fer-la servir com a paret sense haver-la
d'aixecar; només calia buidar-lo i revestir-lo d'algun tipus de
pedra resistent al foc, per tal que no es degradés a força d'anar
fent cuites. Amb les altres parets que s'havien d'aixecar es feia
igual. Si la pedra era calcària es podien perdre 2 cm de gruix a
cada fornada, per aquest motiu intentaven utilitzar-ne d'altra més
resistent al foc. En aquesta construcció atalussada s'hi podia
carregar la pedra per la part alta i per la baixa, entrar la llenya i
buidar la pedra cuita.
 |
| Interior i boca interior del forn. Fotos: Ernest Costa |
Interior
Un
cop aixecat, la part més important de la cuita era la construcció
de la volta interior per sostenir la pedra. Abans de començar-la
calia fer un forat rodó en el centre del fons del forn per poder
recollir les cendres produïdes al cremar els feixos de llenya.
Aquest forat es denominava olla
i
tenia vora d'1,5 m de diàmetre. Per sobre d'aquest forat ja es
començaven a posar les feixines, a mena de bastida per poder aixecar
la volta. Aquesta estava feta tota de pedra calcària i anava
assentada damunt d'un relleix
o banqueta
que voltava tota la paret interior aproximadament a un metre del
terra. Un cop acabada, la volta era prop de 2 metres més alta que el
terra, tenia un gruix d'1,5 metres i havia de ser capaç d'aguantar
el pes de tota la pedra que s'havia de coure. La volta, com una obra
de pedra seca, es començava a aixecar amb pedres petites a
l'exterior i s'anaven posant les més grosses i planeres a l'interior
fins arribar a la darrera pedra, que com una clau de volta la collava
per la part superior.
Quan
es tenia tot el material dintre del forn es procedia a cobrir-lo amb
pedres no calcàries i fang, excepte a les vores, per deixar-les com
a ventilació i facilitar el tiratge. Per controlar que el procés de
cocció fos homogeni s'havien d'anar canviant de posició els forats
de ventilació, així s'obligava l'escalfor a passar de manera
homogènia per tot l'interior i es coïen igual totes les pedres. El
procés podia durar fins a 15 dies seguits, durant els quals calia
alimentar el forn sense parar, per tal de mantenir els 900ºC
necessaris per produir la correcta descarbonatació de la pedra. Així
el carbonat càlcic de la pedra perdia l'anhídrid carbònic i es
transformava en òxid càlcic o cal viva.
Cuita
El
control de la fornada era habitual fer-lo pel color del fum. Al
principi era negre i conforme avançava la cocció s'anava tornant
blanc. Finalment
per buidar-lo, es deixava refredar un o dos dies, es desmuntava la
petita finestra que permetia accedir a la cambra de combustió i, amb
un pal llarg, es començava a desmuntar la volta poc a poc, fent
baixar les pedres amb compte ja que n'hi havia de fins a 100 quilos.
Cal dir que
al fer la cocció i descarbonatar-se la pedra es produeix una minva
de volum de fins el 40 %, per aquest motiu algunes de les pedres de
la part superior s'enfonsaven cap a l'interior. Quan
es treia la calç se l'enduien de seguida del forn, així no es feia
malbé per l'acció de la humitat ambiental. Encara que també tenien
tendals per cas d'emergència. Si s'arribava a mullar es desfeia i
s'havia de llençar perquè no es podia fer servir per a res.
Tant
la pedra calcària com el guix que trobem a les nostres terres han
estat dipositats fa milions d'anys en el fons del que va ser el mar
de Tethis i la presència d'aquests materials, s'estén des del País
Basc fins al cap de Creus. Els ibers i els romans, com ja descrivia
Marc Porci Cató, a D'agricola,
tenien forns de calç que funcionaven de la mateixa manera que ha
arribat fins als nostres dies. Després de 2.200 anys de
funcionament, pràcticament res ha canviat.
Dos forns bessons
 |
| En Jaume Serra de can Lau d'Argelaguer va treballar 10 anys als forns de calç. Aquí el veiem acompanyat de l'escriptor i fotògraf Ernest Costa. Foto: Carles Puncernau |
Anant per l'antiga carretera N-260 de Besalú a Argelaguer, passat el
pont del Borró i entrant als boscos de Can Reig, trobem a tocar del
riu dos grans forns de calç aixecats després de la Guerra Civil.
Ens ha portat fins aquí en Jaume Serra Mercadé, de can Lau
d'Argelaguer. Va treballar-hi durant 10 anys. Va començar quan en
tenia 16 i ara en té 86, però recorda clarament molts detalls de
quan va estar-hi. Eren propietat d'en Joan de la Calç de Beuda,
motiu amb el que era conegut en Joan Oliveras de l'Hostal, qui en
tenia quatre més al mas Perer de Beuda i d'altres a Sadernes i
Monteia.
Les mides del forn gran són de 4,8
metres de diàmetre i 6,5 m de fondària. La paret que queda damunt
de la boca ara només fa 3,8 m d'alçada, ja que que la llera del
Borró passa molt a prop i se l'ha endut, així com la placeta on
guardaven la llenya per cremar i les pedres calcàries després de
coure. El segon, a 12 m de distància en línia recta, fa 4,6 m de
diàmetre i 5,0 m de fons. El volum de pedra per coure que cabia a
l'interior del gran podia superar els 100 m3,
més de 200 tones de pes. Per treballar-hi calien tres persones, que
feien torns de tres hores de feina i sis de descans en una petita
barraca. Sempre hi havia algú supervisant la cuita. El que
descansava podia, si volia, fer-se un sobresou fent llenya al bosc o
recollint pedra.
Les
pedres les hi duien els camions d'en Prujà de Besalú en vehicles
que transportaven 5 tones cadascun, capaços de circular per aquelles
pistes. Se'n necessitaven uns quaranta per carregar un forn
completament i tota la pedra provenia de la llera del Borró. A
causa del gran consum de llenya era necessari que quatre o cinc
persones treballessin a bosc proporcionant les feixines. Cadascuna
pesava uns 30 kg i en gastaven deu cada hora. Aquesta
llenya l'entraven empenyent-la amb una branca llarga de pi d'uns 4
metres acabada amb una mena de forqueta metàl·lica petita per
ajudar-se, que l'allargava un altre metre, però que el foc s'acabava
menjant si hi estava massa en contacte.
Publicat
a la revista "Les Garrotxes" en el seu nº 18 de la tardor de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada