A un anterior
article sobre la Lluna, març 2012, ja vaig explicar les coses més
comunes sobre el nostre satèl·lit. Avui aprendrem unes quantes més.
Quan va haver
l'impacte d'un cos planetari amb la Terra, fa uns 4.500 milions
d'anys, el satèl·lit que es va formar, la Lluna, es trobava només
a 22.000 km, molt més a prop que ara. Al cap de cent-mil anys ja
estava a 65.000 km i ara està prop dels 400.000 km. Aquest
distanciament ha implicat una variació de la durada del dia. Tot al
principi era d'unes 6 hores. Fa 500 milions d'anys ja durava 20,5
hores, i, ara, 24.
Això és degut a un
principi físic denominat conservació del moment angular, el mateix
que afecta als patinadors quan giren sobre sí mateixos. L'origen de
tot plegat són les forces de marea. La Terra no és un cos sòlid,
sinó deformable, i amb una certa forma el·lipsoide. És 1/300 més
ampla que alta.
Aquests bonys tiren
de la Lluna i l'acceleren, fent-la marxar una mica de nosaltres. Se'n
va 37 mm cada any i el dia s'allarga 2 mil·lisegons cada segle.
De fet, el sistema
Terra-Lluna està considerat com un sistema planetari doble, com
Plutó i Caront.
Respecte la seva
composició interna el seu nucli és només el 3%, format per ferro o
sulfurs de ferro fosos. El mantell forma un 90% i l'escorça, de
gruix variable, seria la resta.
En aquesta trobem
terres altes i mars. Aquests darrers no són d'aigua, sinó grans
planúries de lava. Les terres altes són de color més clar i
abruptes amb molts accidents. El terra està format per un material
nomenat regolita, pols molt fina procedent de l'impacte de meteorits
amb les roques lunars.
 |
Lluna creixent. Foto de Santiago Llobet (Wikicommons) |
Per observar la
Lluna amb un telescopi el pitjor moment és quan es troba en fase de
plena o 3-4 nits abans o després i és recomanable utilitzar un
filtre protector. No causa cap problema fer-ho sense, però acabes
enlluernat en pocs segons. L'única avantatge de fer-ho en aquest
període és la possibilitat d'observar els sistemes radials dels
cràters de Tycho, Copèrnic i Kepler, tres grans astrònoms.
El millor és
mirar-la quan es troba en un quart, creixent o minvant, ja reflexa
prou llum i ofereix la possibilitat de veure més contrastos del seu
relleu. Els raigs de llum solar incideix més obliquament i el relleu
es destaca amb més contrast. També ajuda el poder-la mirar quan
estigui el més amunt possible en el cel per evitar la turbulència
atmosfèrica. Cal dedicar una especial atenció a la zona coneguda
com terminador, el límit entre la part il·luminada i la fosca a
l'ombra. Aquí destaquen molt millors les ombres dels cràters i
muntanyes.
És millor
començar-la a observar amb pocs augment i anar pujant per poder
aprofundir a les zones que captin el nostre interès. L'observació
continuada ens permetrà veure com avancen les ombres o la claror i
observar els contrastos. Si ens animem poden portar un quadern i un
llapis i entretenir-nos en fer un dibuix, es tracta també d'una
branca de l'astronomia que arrossega molts aficionats.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
219 del març de 2018
