dilluns, 5 de març del 2018

Més coses de la Lluna


A un anterior article sobre la Lluna, març 2012, ja vaig explicar les coses més comunes sobre el nostre satèl·lit. Avui aprendrem unes quantes més.

Quan va haver l'impacte d'un cos planetari amb la Terra, fa uns 4.500 milions d'anys, el satèl·lit que es va formar, la Lluna, es trobava només a 22.000 km, molt més a prop que ara. Al cap de cent-mil anys ja estava a 65.000 km i ara està prop dels 400.000 km. Aquest distanciament ha implicat una variació de la durada del dia. Tot al principi era d'unes 6 hores. Fa 500 milions d'anys ja durava 20,5 hores, i, ara, 24.

Això és degut a un principi físic denominat conservació del moment angular, el mateix que afecta als patinadors quan giren sobre sí mateixos. L'origen de tot plegat són les forces de marea. La Terra no és un cos sòlid, sinó deformable, i amb una certa forma el·lipsoide. És 1/300 més ampla que alta.
Aquests bonys tiren de la Lluna i l'acceleren, fent-la marxar una mica de nosaltres. Se'n va 37 mm cada any i el dia s'allarga 2 mil·lisegons cada segle.

De fet, el sistema Terra-Lluna està considerat com un sistema planetari doble, com Plutó i Caront.

Respecte la seva composició interna el seu nucli és només el 3%, format per ferro o sulfurs de ferro fosos. El mantell forma un 90% i l'escorça, de gruix variable, seria la resta.
En aquesta trobem terres altes i mars. Aquests darrers no són d'aigua, sinó grans planúries de lava. Les terres altes són de color més clar i abruptes amb molts accidents. El terra està format per un material nomenat regolita, pols molt fina procedent de l'impacte de meteorits amb les roques lunars.

Lluna creixent.
Foto de Santiago Llobet (Wikicommons)

Per observar la Lluna amb un telescopi el pitjor moment és quan es troba en fase de plena o 3-4 nits abans o després i és recomanable utilitzar un filtre protector. No causa cap problema fer-ho sense, però acabes enlluernat en pocs segons. L'única avantatge de fer-ho en aquest període és la possibilitat d'observar els sistemes radials dels cràters de Tycho, Copèrnic i Kepler, tres grans astrònoms.

El millor és mirar-la quan es troba en un quart, creixent o minvant, ja reflexa prou llum i ofereix la possibilitat de veure més contrastos del seu relleu. Els raigs de llum solar incideix més obliquament i el relleu es destaca amb més contrast. També ajuda el poder-la mirar quan estigui el més amunt possible en el cel per evitar la turbulència atmosfèrica. Cal dedicar una especial atenció a la zona coneguda com terminador, el límit entre la part il·luminada i la fosca a l'ombra. Aquí destaquen molt millors les ombres dels cràters i muntanyes.

És millor començar-la a observar amb pocs augment i anar pujant per poder aprofundir a les zones que captin el nostre interès. L'observació continuada ens permetrà veure com avancen les ombres o la claror i observar els contrastos. Si ens animem poden portar un quadern i un llapis i entretenir-nos en fer un dibuix, es tracta també d'una branca de l'astronomia que arrossega molts aficionats.



Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 219 del març de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada