Sembla que el motiu és molt humà. Per comptar necessitem alguna cosa que faci d’unitat i sembla ser que els sumeris ( 5.000 anys aC), ja es van fixar que utilitzant les falanges dels dits de la mà dreta, 3 a cada dit, podien arribar fins a 12 unitats. El polze l’utilitzaven per a fer el compte, però no sumava. Llavors amb els cinc dits de la mà esquerra acumulaven el compte. Així podien acumular fins a 60 unitats. 3 falanges a cada dit de la mà dreta x 4 dits mà dreta x 5 dits mà esquerra = 60
Així tenien un número que era molt pràctic, perquè es podia dividir per 1, 2, 3, 4, 5, 6, 10, 12, 15, 20, 30 i 60, obtenint sempre un número sencer com a resultat.
D’altre banda, per mesurar el temps, només tenien el dia, la nit, la lluna i el Sol. La repetició de la posició de la Lluna els marcava els mesos i la posició del Sol els anys, amb força aproximació.
Cada 29-30 dies tenien un mes lunar i cada 360, uns 12 mesos lunars, un any, més o menys. Així que van decidir utilitzar la xifra 360 per als seus càlculs. Aquest valor també tenia molt divisors sencers.
La base era astronòmica, la rotació de la Terra era un dia, la rotació de la lluna a l’entorn de la Terra era un mes i la rotació de la Terra al Sol era un any. Tot estava lligat amb el número 360.
De la mateixa manera, el cercle també el van dividir en 360 parts. Cadascuna d’elles es va denominar grau. Així el sistema sexagesimal, basat en el número 60, va entrar a la trigonometria.
Per dividir el dia en parts van utilitzar el 12, així van definir 12 hores de dia i 12 hores de nit. Evidentment no eren equivalents, una hora de dia a l’hivern era molt més curta que una hora de dia a l’estiu. Només es complia els dies dels equinoccis, quan hi havia 12 hores de dia i 12 de nit. Aquest dia la línia del pla de rotació de la Terra i la del Sol, es tallen. Ja n’eren conscients, el què no sabien era com corregir-ho.
A les nits, utilitzaven clepsidres o rellotges d’aigua. Uns dipòsits amb marques als costats que, al passar l’aigua, per un foradet, d’un a l’altre, permetia establir el temps transcorregut i comptar les hores. També existien els rellotges de foc, que funcionaven cremant unes barres d’encens, com espelmes o altres blens, tots ben marcats amb graduacions que permetessin llegir el temps transcorregut.
Els primers rellotges mecànics van aparèixer al segle XIV a les torres de les catedrals. Aquests primers eren molt grossos. No tenien esfera ni busques, les hores eren indicades pel so de les campanes. Treballaven per la força de la gravetat sobre unes peses i tenien un error d’entre 15 i 30 minuts al dia. Quan es van idear les espirals, al segle XV, es va reduir la seva mida. Fins que Christian Huygens, científic holandès, no va aplicar, el 1656, el pèndol per millorar la precisió fins als 15 segons al dia, no es van atrevir a posar esfera i busques als rellotges.
Al segle XIX ja tenien una precisió d’una centèsima de segon.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 294 del juny de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada