Les germanes del Sol

Quan observes el cel de nit amb un telescopi, uns dels objectes estel·lars que criden més l’atenció són els cúmuls. Són moltes estrelles agrupades, formant un conjunt. Totes elles estan lligades per la força de la gravetat. N’hi ha de dos tipus, cúmuls oberts i tancats. 

Totes les estrelles que el formen van néixer, més o menys, al mateix moment i al mateix núvol de gas original. Els cúmuls tancats els poden arribar a formar milions d’estrelles, normalment velles. A la nostra galàxia se’n compten uns 150, entre els quals destaquen a l’hemisferi nord el d’Hèrcules i al sud el Omega Centaure, visible a ull nu.

Per contra, els cúmuls oberts, són més joves, no els formen tantes estrelles, com a màxim milers i no estan tan fortament lligats per la gravetat. Els més destacats serien les Plèiades, el Pessebre o el doble cúmul de Perseu. Se’n coneixen més de mil a la nostra galàxia.

Doncs bé, el Sol és una estrella de segona generació, això vol dir que es va formar amb les restes de l’explosió d’una estrella anterior, segurament una supernova. Es va formar en una zona on hi havia un núvol de gas i pols i que a conseqüència de l’ona de xoc provocada per la dita explosió, va fer que el gas i la pols es comencés a agrumollar, formant petits nuclis, que es van convertir en punts de referència per anar atrapant més gasos per la força de la gravetat.

Així en aquest núvol es van formar centenars d’estrelles, totes amb unes característiques molt similars. Totes elles eren germanes, fins i tot, bessones del Sol. Va ser fa uns 4.500 milions d’anys.

Per caracteritzar una estrella s’utilitzen, bàsicament, dos paràmetres: temperatura i metal·licitat.

Aquest darrer concepte vol dir quin percentatge de la seva massa no és ni hidrogen ni heli. Poden ser liti, beril·li, oxigen, ... El Sol té un valor de 1,6%. La temperatura superficial és de 5.772 K

Per acceptar una estrella com a anàloga al Sol, podríem dir germanes, ha de tenir una temperatura que no es diferenciï en més de ±500 K i una metal·licitat d’entre 50 i 200% de la solar. Per pujar al nivell de bessona, cal que la temperatura tingui una diferència màxima de ±10 K i la metal·licitat de 0,05%.

També és crític que l’edat de l’estrella no es diferenciï en més de mil milions d’anys i que tampoc tingui cap companya, que no sigui un sistema binari.

Així que els astrònoms van començar a buscar als catàlegs, tant l’Hipparcos com el Gaia, dues sondes que va llançar l’ESA (Agència Espacial Europea), la primera el 1989 fins al 1993 i que va caracteritzar 2,5 milions d’estrelles, i la segona el 2013 i, encara dura, per caracteritzar mil milions d’estrelles.

Buscaven una estrella amb les característiques del Sol. Fent recerca s’han trobat diverses estrelles, com:

HD101364, a la constel·lació del Drac, a uns 212 anys-llum del sistema solar.

HD162826, a la constel·lació d’Hèrcules, a uns 110 al.

HD186302,  a la constel·lació del Gall Dindi, a uns 184 al.

Ara, amb tota aquesta informació, intentaran saber en quin punt de la Via Làctia es va formar el sistema solar, després d’haver fet 20 voltes a la mateixa, 20 anys galàctics.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 305 del maig de 2025