Tempestes solars

D’alguna forma podem dir que són bastants semblants a les tempestes terrestres però a una escala molt més forta. Pensem que en el nucli de la nostra estrella, quan es crema 1g d’hidrogen per a convertir-se en heli, només s’obtenen 0,993 g d’aquest darrer, el 0,7% de massa que falta s’ha transformat en energia segons la famosa fórmula d’Einstein, el que significa que s’han produït 50.000 kWh d’energia. I es cremen 4 tones d’hidrogen cada segon.

En aquesta reacció, a més de l’heli, es produeixen altres partícules com neutrins i positrons i l’energia es dissipa en forma de raigs gamma, o sigui fotons molt energètics i a gran velocitat.

Aquesta energia que s’ha generat en el centre del Sol intenta sortir cap a l’exterior i quan hi arriba a la seva superfície, ho fa com si fos una bombolla que explota i origina l’activitat que podem observar si anem ben equipats amb instruments protegits. Majoritàriament es poden veure taques negres a la seva superfície, degut a la diferència de temperatura entre la part que ja hi era i la que acaba de néixer. També es poden observar en les seves vores expulsions de matèria coronal, que formen com una mena de bucles que surten del Sol i que normalment tornen a caure cap a ell.

Excepcionalment la potència d’aquestes ejeccions fa que part d’ella s’escapi de l’atracció gravitatòria del propi Sol i escapi de l’estrella, marxant cap a l’espai exterior. Quan es dóna la circumstància de que en aquella direcció es troba la Terra, es quan nosaltres notem els efectes de la tempesta solar.

Una tempesta solar i com ens protegeix la magnetosfera

Els efectes més vistosos es produeixen amb les aurores, on les partícules energètiques que han viatjat amb el vent solar produït per la tempesta entren en contacte amb la magnestosfera, la capa magnètica que envolta i defensa el nostre planeta, i produeixen aquestes magnífiques coloracions al cel. Un segon efecte més perniciós són les interferències en les comunicacions entre satèl·lits, com la del 1994 i apagades generals de llum, com l’ocorreguda al Canadà al 1989.

Les aurores estan documentades des del segle V ac tal com va descriure en Plutarc i més tard Aristòtil al seu llibre “Meteorologia” de l’any 330 ac. Igualment existeixen registres xinesos, coreans i japonesos des del segle VII ac. Però la tempesta solar més important documentada va ser al descrita per Richard C. Carrington, astrònom aficionat anglès, que estava dibuixant les taques de la superfície solar al 1859 quan es va produir una gran erupció solar que a l’endemà va produir una gran aurora que es va veure per tota Amèrica del Nord fins a Panamà i va inutilitzar els pocs enginys telegràfics que hi havia en aquell moment.

Un tercer perill de les tempestes solars, que encara que no ens afecta a nosaltres directament, sí que posa en perill les vides dels astronautes que surten de la protecció que ofereix el camp magnètic de la Terra, com seria el cas de les expedicions que van arribar fins a la Lluna.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 154 de l'octubre 2012