dissabte, 2 d’agost del 2014

Quan es pon el Sol ...

i la tarda és clara i sense núvols el primer punt de llum que podríem observar, si fos visible a la tarda, seria el planeta Venus. El segon punt seria un altre planeta, com abans suposant que fos visible, seria Mart i el tercer Júpiter. El quart, classificats per la seva màxima brillantor seria Mercuri i el cinquè Saturn. Urà i Neptú només els podríem veure amb telescopi. Serà difícil tenir tots els planetes a la vista al mateix moment i caldrà consultar les efemèrides per tal de saber quins són els visibles per la nostra data d'observació. Al maig eren visibles tots cinc, però al llarg de tota la nit. Aconseguir que es vegin tots en un tros petit de cel sol passar cada cent anys de mitjana..

De fet, abans de que es pugui veure Saturn ja haurà aparegut la primera estrella, si estem a l'hivern, i seria Sírius, de la constel·lació del Ca Major al costat del caçador Orió. Aquesta estrella és la més brillant de totes les que són visibles a ull nu, encara que no és de les més properes a nosaltres. Si estiguéssim a l'estiu la primera estrella que veuríem seria Vega de la constel·lació de la Lira i que forma part de l'asterisme conegut com el Triangle de l'estiu.



Tot seguit les estrelles que veuríem serien Capella (Cotxer), Artur (Bover), Rigel (Orió), Procyon (Ca Menor) al tocar d'Orió, Betelgeuse (Orió), Altair (Àguila), Aldebarà (Taure), Pollux (Bessons), Espiga (Verge), Antares (Escorpí), Deneb (Cigne), Regulus (Lleó). Aquest llista està ordenada per magnitud i no per estació. Hauríem de buscar en un planisferi les que corresponen a cada estació.

Sírius tindria una magnitud aparent de -1,6 i Regulus de +1,3. El concepte de magnitud estelar va ser establert pel grec Hiparc el 127 aC. Va definir que les primeres que apareixien tenien magnitud 1 i les més febles a ull nu tenien magnitud 6. En el segle XIX es va definir que aquest marge corresponia a 100 unitats d'intensitat lluminosa. Així va sortir que una estrella de magnitud 1 és 2,51 vegades més lluenta que una de magnitud 2 i 100 cops més lluenta que una de magnitud 6.

Quan van aplicar noves tècniques de mesura més precises van veure que algunes estrelles es movien cap a valors negatius, doncs eren més lluminoses del què havien estimat, com va passar amb Sírius. Amb la mateixa escala el Sol té una magnitud aparent de -27 i la Lluna de -13. El planeta Venus de -4 i Júpiter de -3.


El número d'estrelles visibles a simple vista és aproximadament 6.500, amb només 20 estrelles de 1a magnitud, prop de 60 de 2a magnitud, quasi 200 estrelles de 3a magnitud, unes 600 de 4a magnitud, 1.600 estrelles de 5a magnitud i més de 4.000 de 6a. Suposant que les estrelles es troben escampades igual per tot el firmament, un observador en un instant podria arribar a veure, com a màxim la meitat, o sigui unes 3.200 estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 176 de l'agost 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada