Degut a la facilitat de
tenir aigua, la vila de Banyoles va tenir accès a la indústria i,
en particular, a la que estava lligada a la presència de molins
moguts per la força de la pròpia aigua. Així des de ben antic va
disposar de diversos tipus de molins, ja fossin de moldre gra o
fariners, com bataners, d'afinar cànem, de retòrcer fil, paperers o
de pólvora, així com de una farga d'aram. En quant als molins de
pólvora, al document de la Concòrdia sobre les Aigües de l'Estany,
se'n destaquen quatre al 1685. Però ja feia segles que es coneixia
aquest material, la pólvora.
Trobem escrit que fou
descoberta pels xinesos entre els segles VI i X, es va utilitzar per
primer cop amb finalitats militars cap a finals del mateix segle X.
Possiblement abans encara no s’havia descobert aquesta aplicació
bèl·lica i només s'emprava per fer soroll, quan explotava, o en
algun tipus de foc artificial. Al llibre Wu ching
tsung,
de l’any 1044, es troba descrita la fórmula més antiga que es
coneix per fabricar coets amb canyes de bambú. Com en molts altres
invents, potser va ser una qüestió de serendipitat la que va
propiciar la seva descoberta, és a dir, la pura casualitat.
A Europa, al segle XIII,
apareix la primera documentació que en parla. Així, Roger Bacon
(1214-1294) la descriu en el llibre Opus Maius,
a l'apartat dedicat a les ciències experimentals, en el qual parla
del procés d’obtenció i purificació del salnitre (el component
principal de la pólvora), com si ell en fos l'inventor, tot i que
segurament en va obtenir la fórmula de les traduccions llatines de
llibres en àrab. Altres atribueixen l'invent a l’alemany Berchtold
Schwart, encara que potser només en va perfeccionar l’aplicació a
l’armament de foc, l’any 1378. De totes maneres hi ha documents
que descriuen dos fets bèl·lics, dels anys 1331 i 1342, entre
musulmans i cristians a Alacant i Algesires on van utilitzar, amb
tota probabilitat, armament de pólvora.
No se sap amb certesa si
el coneixement de la pólvora va arribar a Europa per via dels àrabs
o si va venir per contactes directes amb els xinesos mitjançant el
rei Jaume I. Aquest, en el Llibre dels Fets
parla d'una ambaixada enviada al Gran Kha amb Jacme Alaric, quan de
tornada a la cort amb dos ambaixadors mongols, el 1269, i rebuts a
Perpinyà. No podria ser que mitjançat aquests dos tàrtars hagués
arribat informació de com preparar la pólvora a Catalunya? De fet,
la substància fonamental per produir-la és el salnitre, el nitrat
de potassi, i a les nostres terres n'hi ha amb escreix a les coves
del Salnitre, a Collbató, en el massís de Montserrat, que han estat
explotades des de fa segles i conegudes per l'home des del neocè. En
concret, tenim coneixement que ja a partir del segle XIII
s’aprofitava el salnitre de les coves del Ratpenat, de Collbató.
 |
|
Capitells
del monestir de Ripoll, en què hi ha representats dos xinesos. Es
troba documentat que foren precisament els xinesos els qui
descobriren la pólvora entre els segles VI i X
Llegint la crònica
sarraïna Kitab Ta'rih Mayurqa,
escrita per Ibn'Amira Al-Mahzumi, que va presenciar els fets,
trobarem la descripció de l'enderrocament del mur per on va entrar
l'armada catalana a la ciutat de Mallorca (1229). El text diu:
«Després ordenà calar foc
al fustam que hi
havia davall la murada
i en aquell mateix
instant aparegué el senyal
vertader de la seva
existència i, de
l'interior de la terra,
brostà
volant
el
llampec,
i
tot
el
que
estava
entorn
seu
s'obscurí
amb
gran
lluentor.
Al punt, la murada
va caure i juntament
amb tres de les
torres, i es llançaren
els rüm (cristians) al
combat, i els seus
soldats, com ones
esveradores, avançaven». Sembla que
descriu una explosió en tota regla, amb la llum i les restes
enfosquides que deixa ,
encara que les dates siguin prèvies a la trobada de Perpinyà.
El primer element
necessari per preparar la pólvora és el salnitre, el segon és el
sofre -que s'obté de zones volcàniques, com la Garrotxa i Sicília
(aquesta també en mans catalanes)- i finalment el tercer és el
carbó vegetal, molt més fàcil d'obtenir. Cal dir que a Múrcia
també existien unes mines de salnitre, però en aquell temps estaven
en mans del rei musulmà de Granada. A banda dels tres element
bàsics, en aquells temps, també teníem bons alquimistes, com Ramon
Llull (1212-1316) i Arnau de Vilanova (1240-1311). Teníem, doncs,
tots els components necessaris per poder pensar que el primer indret
d'Europa on es va produir pólvora va ser el nostre país, Catalunya.
La preparació de la
pólvora és molt característica de cada artesà, de la seva
experiència, de la finalitat a la qual es vulgui destinar -ja sigui
per disparar un fusell o per fer esclatar una mina- i de les
qualitats dels seus ingredients. Normalment, la fórmula consisteix a
barrejar nou parts de salnitre, una i mitja de sofre i dues de carbó,
amb preferència el de salze. Després ja entra en joc l'experiència
i la cura del preparador per tal d'aconseguir la major perfecció
possible, fins i tot en la seva mòlta, per obtenir una o altra
grandària de gra, ja que la finor és un valor molt important.
El procediment
d'elaboració consistia a barrejar els tres components en un morter i
batre'ls amb una mà de morter. S'humitejava la pols amb aigua o amb
vinagre i la durada de l'operació de batre (que podia durar fins a
sis hores) era a gust del polvorista o mestre polvorer. Més
endavant, cap al segle XVII, van aparèixer els primers molins de
pólvora. Llavors, el mètode va variar una mica: primer sobre una
solució de salnitre s'anava tirant el sofre i el carbó barrejats,
després s'escalfava per evaporar l'aigua i posteriorment es portava
a les moles del molí .
 |
Aparell per mesurar la
força explosiva de la pólvora de
manufactura catalana, del
Museu Etnogràfic de Ripoll
(s. XVIII)
|
Per mesurar la força
explosiva d'una pólvora es feia servir un enginyós aparell, «una
especie de pistola de pedernal que en vez de cañón tenía un
pequeño recipiente vertical destinado a contener la pólvora a
probar. Dicho recipiente iba provisto de una tapa movible acoplada a
una rueda dentada y graduada que un muelle mantenia apretada,
cerrando su boca. Al efectuar el disparo explotaba la pólvora del
recipiente obligando a levantar la tapa, y según su fuerza la rueda
dentada recorría mas o menos dientes graduados», tal com descriu el
mateix Eudald Graells.
A partir del segle XVI,
el consum de pólvora a les guerres va augmentar. Cada tret de canó
podia consumir 2 kg de pólvora .
El 1635 es pagava a 17 lliures el quintar, o sia 41 kg dels actuals.
A causa d’aquesta nova situació se’n va haver d’industrialitzar
la producció i van començar a aparèixer els primers molins
polvorers.
Dibuix
del molins que hi havia en funcionament l'any 1779, entre els quals
se'n troben alguns que havien funcionat antigament com a polvorers.
Còpia
del plànol original de Mn. Lluís G. Constans.
L'abat Antoni de
Cartellà, antic monjo almoiner de Ripoll i rector del col·legi
benedictí de Lleida abans de venir al monestir de Banyoles, va morir
l'any 1622 mentre estava al llit, perquè li van posar una càrrega
de pólvora al pis de sota i la van fer explotar, tal com relata en
Xavier Montsalvatje en el llibre Monasterios de
la Diócesis Gerundense, de
1904: «Murió el día 24 de Abril del año 1622, de una manera
trágica, pues los monjes Fr. Jerónimo Cerrauta, capiscol, y los
hermanos Fr. Luis Descall, sacristán, y Fr. Pedro Antonio Descall,
enfermero, colocaron un barril de pólvora debajo de la habitación
en que dormía el mencionado Abad, la que volaron, muriendo éste
entre sus escombros.» Probablement, en aquell any ja existia un molí
polvorer a Banyoles, que el controlava el monestir, des d'on es va
agafar la pólvora utilitzada per a aquesta ocasió. Més endavant,
en el document de la Concòrdia sobre les Aigües de l'Estany del 3
de juny de 1685 ja s'anomenen quatre diferents molins polvorers a la
nostra vila d'un total de dinou molins esmentats en els censos i usos
sobre les aigües dels recs: «[...] Situat en lo rech de la Riera
Vella [...] situat en dit Rech devant del qual dit (Guillem) Buada ne
posseheix altre de polvorer axi be en dit Rech lo Moli polvorer den
Verdaguer de Sant Gregori situat en dit Rech, lo moli polvorer den
Narcis Cabanellas situat en lo mateix Rech [...] i en lo Rech Major
[...] altre Moli Polvorer que buy posseheix Llorens Ferrer que antes
fou Pera Seca [...]». A finals del segle XVIII ja no quedava cap
molí polvorer en funcionament, segons consta en un informe redactat
per l'Ajuntament de Banyoles el 15 d'agost de 1777 .
Llavors, un cop passat el moment puntual del negoci, els molins van
tornar a ser de nou fariners.
De totes maneres, el
consum de pólvora a Banyoles es va seguir produint, i no sempre per
motius bèl·lics, ja que hi ha havia un altre gran consumidor
d'aquest producte: els focs artificials.
____________________________________________________________________________________
