Les bombes d’ariet
tècnicament caldria anomenar-les bombes hidràuliques d'ariet.
Corresponen a un tipus de bombes que pugen aigua de cotes baixes a
cotes més altes, fins a uns 100 metres de desnivell. Utilitzen un
petit saltant d'aigua o una resclosa tot aprofitant l'energia que
comporta l'aigua en moviment i la que allibera quan s'intenta
aturar-lo bruscament.
Quan això es produeix es
provoca el que es coneix com «cop
d'ariet», que fa
tremolar tots els tubs, amb risc de trencar-los. És, per exemple, el
que sentim a casa nostra quan tanquem de cop una aixeta per la qual
circula aigua a pressió. Comparativament també és el mateix que
succeeix quan desconnectem l'endoll d'una màquina que està en
funcionament i es produeix una espurna en els borns de contacte. Això
és el que passa en el corrent elèctric, però quan parlem d'un
corrent d'aigua aquesta forma de dissipar l'energia es transforma en
un cop d'ariet, en sí molt energètic, que fa pujar l’aigua des
d'un punt més baix a un altre de més elevat, i sense cap mena de
consum elèctric.
Aquest tipus de bomba és
molt senzilla de construir, i molt ecològica, només requereix
elements simples de fontaneria, i és molt fàcil de muntar i
instal·lar. El seu principal avantatge és, com s’ha dit, que no
té cap cost de consum, a més de les poques avaries que presenta.
Per aquest motiu va ser un element molt valorat en les cases de pagès
isolades que no disposaven de corrent elèctric. El seu auge a la
comarca va ser des de primers del segle XX fins als anys setanta,
quan van ser substituïdes per les bombes anomenades centrífugues.
 |
Ariet de can Martorell treballant al Revardit |
En l'actualitat només
n’existeix una en marxa, que sigui coneguda. Es troba a la llera
del Revardit, entre els municipis de Camós i Palol de Revardit, i
alimenta d'aigua a dos masos: can Martorell i can Coll, que es troben
pujant riu amunt. En Ferran Baig, l'actual llogater de la finca, ens
explica que «s'alimenta d'una resclosa mitjançant una conducció
amb una bassa d'amortiment intermèdia». De fet, amb un desnivell
d'alimentació d'uns 1,8 m és capaç d'impulsar l'aigua fins a 13 m
a can Martorell a 2 l/min, i fins a 43 m a can Coll a 0,6 l/min, i
sense cap mena de despesa. Només ocasionalment, cada certs anys, cal
fer algun manteniment tècnic a l'aparell o descolgar-lo després
d'una riuada.
En aquest tipus de bombes
la quantitat d'aigua que s'aprofita per pujar és al voltant del 2 al
5 % del total d’aigua que hi circula, la resta torna a la llera
d'on prové.
L'ariet del Revardit
porta gravades les inicials «FV», corresponents a Francesc Valentí,
el ferrer de Sant Esteve de Llémena que va estar fabricant aquests
ginys fins al 1999 i que, fins i tot, els havia patentat. Segur que
a la comarca o a les seves rodalies encara podríem trobar algun
dels dos models que fabricava. Els hereus d'aquest ferrer són els
únics que poden oferir actualment bombes d'aquest tipus en tota la
província de Girona, juntament amb en Josep Casasses, fabricant
artesà d'Osor.
Si algun lector està
interessat a veure funcionar una bomba d'ariet, cal dir que a
Tortellà n’engeguen una per la fira de Quaresma com a demostració
de la feina que es feia abans.
 |
L'ariet de can Llobera
d'Orfes
|
A can Llobera d'Orfes, on
viu en Lluís Llovera, també es feia servir un ariet per pujar
l’aigua que rajava d'una deu. La conduïen fins a un rec, per
guanyar un desnivell de prop de 2 m, i així la pujaven fins a la
casa, a uns 20 m per sobre del nivell de la bomba. En Lluís ens
explica que «el va muntar el seu pare entre el 1910 i el 1920 i que
va estar operatiu fins al 1930, quan les deus es van assecar».
Continua dient que «al final l'engegaven del balcó de casa estant,
amb un filferro». Finalment recorda que també el van utilitzar a
l'octubre del 1940 arran de les inundacions. Encara el té guardat a
casa seva com si fos una part de la seva infantesa.
En Lluís Llovera ens va
conduir a l'ariet de can Gimferrer d'Ollers. Aquest segur que havia
de ser el més gran de tots, ja que era capaç de pujar l'aigua a uns
100 m de desnivell i portar-la a 1.500 m de distància, que és el
tram que s'ha de recórrer entre el gorg Blau i el mas. Aquest lloc,
de gran bellesa i frescor ple de falgueres i heures, té un saltant
d'aigua, d’uns 4 metres de desnivell, que es troba a la riera de la
Fontsanta, a tocar del rec de Ramirol. A la seva part alta encara es
pot veure la resta d'un tub que servia per alimentar l'ariet. Aquest,
segons ens explica la Joaquima Gimbernat, propietària del mas, «va
funcionar entre 1960 i 1970». També s’hauria pogut agafar l'aigua
del Ramirol, ben a prop, que té un saltant de 15 metres, l'únic
problema és que aquest torrent no assegurava una continuïtat amb el
cabal d'aigua com feia el de la Fontsanta. Aquest, clarament, havia
de ser el més potent de tots els ariets trobats en aquesta recerca.
 |
El gorg Blau d'Ollers,
amb el tub d'alimentació de l'ariet de
can Gimferrer visible a la part alta del saltant
|
El quart ariet del qual
hem obtingut informació ha estat un que hi va haver a Serinyà fins
al 1970. Els vilatans en recorden el soroll intermitent, però sense
interrupció, un cop cada segon, més o menys. Segons ens explica en
Joaquim Montcanut, antic masover de can Mollet, aquest es trobava
dins del molí del mas, a tocar de la llera del Serinyadell, i
captava l'aigua que baixava conduïda per canals fets de travertí
des del passallís de més avall de les voltes d'en Gasparic, a la
zona del Parc de les Coves, fins al dipòsit de can Ferrer de les
Torres, vencent un desnivell una mica superior als 20 m, o als 10 si
només li calia arribar al viver de la finca. En Joaquim comenta que
segurament ja estava en marxa abans de la guerra i que, amb molta
probabilitat, la gent de can Genover el va instal·lar cap als anys
1910-1920, fins que va ser substituït per un motor nou de benzina,
«comprat a Figueres», recorda. En aquests dos darrers casos no es
conserva l’ariet.
 |
L'ariet de can Lleal, a
Olives
|
Un altre seria el de can
Lleal, a Olives, a tocar de Sant Esteve de Guialbes. Es conserva com
una joia però ara no està operatiu. Va ser dels primers a posar-se
en marxa, ja que el va instal·lar l'avi de l'actual propietari, Joan
Lleal, que ja té noranta anys. Per tant, es va muntar abans del
1900. Pujava l'aigua de la font d'Olives, amb un cabal de 3 o 4
l/min, una alçada superior als 50 m i una llargada de tub d'uns 400
m. Ara potser seria més difícil de fer-la arribar fins al mas,
perquè entremig passa la línia del tren. Va estar operatiu fins
passat el 1960.
Aquest ariet d'Olives va
servir d'inspiració a en Josep Fort Planaferrana, avi de l'actual
propietari del mas del mateix nom a Sant Miquel de Campmajor, que en
va instal·lar un al Ritort, que passava a tocar del seu molí, a uns
15 metres de desnivell per sota de la finca. Parlem de començaments
del segle XX.
Un darrer cas, modern es
podria dir, és el de l'ariet construït per en Ramon Castillo,
alumne de l'INS Josep Brugulat, que l'any
2005 va fer el projecte «Ariete hidráulico didáctico», en què
descriu «la construcció d'una bomba elevadora d'aigua, o ariet
hidràulic, la característica del qual és el seu baix cost
operacional, ja que no consumeix benzina, gas, electricitat, ni
necessita cap altre font d'energia a part del corrent d'aigua del riu
o torrent on es col·loqui. A més es tracta d'una bomba totalment
respectuosa amb el medi ambient». A més, aquesta bomba, que es
troba a l'institut, està feta parcialment amb material transparent
per poder veure com funcionen les diverses parts mòbils quan està
en marxa.
 |
L'ariet construït a
l'INS Josep Brugulat
|
Aquest tipus de bombes
les va idear un dels germans Montgolfier, concretament en Joseph
Michel, el 1796, i al llarg del segle XIX es van popularitzar molt,
però amb l'electrificació i els motors barats van quedar en un ús
molt reduït i específic (era freqüent utilitzar-lo a les masies
aïllades).
Pel que fa al
funcionament de l’ariet és bastant senzill tot seguint la
il·lustració que acompanya el text, el funcionament és el següent:
es carrega el sistema amb aigua del tanc (A) i s'activa la vàlvula C
per iniciar el cicle de purga o descàrrega. La vàlvula de retenció
D no deixa buidar el calderí E i, en buidar-se per sota, torna a
entrar aigua pel tub B fins que la vàlvula C es torna a tancar de
cop per la pressió de l'aigua que entra.
|
A: Font
d'alimentació
B: Tub d'impulsió
C: Vàlvula de
descàrrega
D: Vàlvula de
retenció
E: Càmera d'aire
F: Tub de descàrrega
G: Dipòsit de
descàrrega
H: Altura de
descàrrega
h: Altura de càrrega
Font: Viquipèdia
|
Llavors es produeix el cop
d'ariet que en fer pujar la pressió en el cos de la bomba fa entrar
l'aigua, vencent la vàlvula de retenció D, cap al dipòsit E i la
fa pujar pel tub F, causat per la pressió de l'aire contingut en el
calderí E. Així, una part de l'aigua que ha entrat pel tub B puja
fins al dipòsit G i l'altra surt per la vàlvula C i torna de nou a
la llera. Cal tenir present que el rendiment de la bomba és
proporcional al cabal d'alimentació: quan més gran és, més cabal
de descàrrega obtindrem, i també quan major és l'altura de la
impulsió més podrà pujar l’aigua.
També, cedit per
l'escola Casa Nostra, hem pogut llegir un document redactat en català
i sense firmar datat aproximadament del 1936 que es titula: Origen
i formació de l'Estany
de Banyoles. En aquest document s'inclou el
projecte «Aprovechamientos Hidráulicos», presentat per una empresa
de Sant Feliu de Guíxols representada pels Srs. Painí i Llasó, en
el qual es fa un estudi, el 1928, per ampliar la zona de rec des de
la zona de l'Estany fins a la Perpinyana, seguint el Matamors fins a
trobar el Terri, exceptuant el turó de Miànigues, tot fent pujar
aigua amb un sistema de tres ariets des de l'Estany amb la
construcció d'un sifó.
En l'actualitat aquest
tipus de bombes tenen molt d'èxit a Sud-amèrica, en zones agrícoles
on encara no tenen subministrament elèctric. Normalment són fetes
amb materials reciclables comuns per un cost que no arriba als 200 €;
per contra comprar-ne un de bo i fet aquí pot costar uns 1.500 €.
Publicat
a la revista del Consell Comarcal "El Pla de l'Estany" en el nº 74 de juliol 2013